Roland Barthes

Roland Barthes

Va néixer el 12 de Novembre de 1915 a Cherbourg, França i va morir el 25 de març de 1980 a Paris. Va ser un escriptor, crític, semiòleg i teòric de la literatura.

És un dels grans referents de la teoria de la literatura moderna. Va ser influït pel pensament de Saussure i pels formalistes. Part del grup”Tel Quel”. La seva aportació més coneguda és: La mort de l’autor, escrita en un article l’any 1967.

Vocabulari:

·         Bravatas (24): Que ostenta arrogància.

·         Intransitivo (33): Es construeix sense complement directe.

·         Azarosa (66): Que té en si atzar o desgràcia.

·         Epopeya (75): Poema narratiu extens.

·         Desacralizar (87): Treure el caràcter sagrat.

·         Hipóstasis (146): Persona especialment en la Santíssima Trinitat.

Preguntes:

1)    Quins són les fites centrals en la historia de l’ensorrament de la noció d’autor.

L’autor és un personatge que descobreix el seu paper, “el prestigi de l’individu” a partir de l’edat mitjana (40-41). Aquest autor tan vist en moltes obres el que fa és mostrar la seva persona en el text. La imatge de la literatura té el seu centre en l’autor és a dir,sempre s’acaba buscant l’explicació de la obra en l’autor ja que en el fons el que fa es posar les seves confidències i opinions en el text (51).

Alguns escriptors com Mallarmé a França han volgut canviar això i pensen que ha de ser el llenguatge el que parli en lloc de ser l’autor, de forma impersonal (59-60). Així doncs el que s’ha de fer es suprimir l’autor per tal de retornar al lector al seu lloc. L’autor ja no és el qui a vist i ha sentit sinó que és simple i únicament el que escriu. Ara ja no hi ha una mateixa temporalitat, l’autor ja no està en una mateixa línia amb el temps (103) com si el llibre fos el passat de l’escriptor. Hi ha una distància.

2)    En quin sentit l'allunyament de l'autor suposa una transformació radical del text modern?

Primer de tot, la temporalitat canvia (101). L’autor quan escriu en el seu llibre, no fa més que plasmar les seves experiències viscudes en un temps passat. Hi ha un abans i un després (103). A més, l’autor pensa sobre el llibre i després l’escriu. Contràriament, l’escriptor modern neix a la vegada que escriu i no existeix altre moment que l’utilitzat per escriure.

3)    Què entén Roland Barthes per text? Per què el text expulsa la figura de l'autor?

Un text avui en dia no és un seguit de paraules que donen un únic sentit teologic (123). És un espai que pot ser de diverses dimensions on es poden veure diverses escriptures organitzades i a la vegada barrejades entre si, formant una estructura. “el texto es un tejido de citas provenientes de los mil focos de la cultura” (126).

En el moment de donar-li a un text la figura de l’autor, aquest text tanca la estructura que hi havia (143). És per això que s’expulsa.

4)    Explica la diferència entre text i obra.

L’obra és com la producció d’un escriptor, de l’autor real. El text és un fragment amb qualitat literària, i seria l'autèntic objecte de treball de la Teoria de la literatura.

5)    Perquè quan "cau" l'autor, també "cau" el crític?

La crítica el que vol és descobrir l’autor de cada text. A les hores, en la modernitat si ja no hi ha autor, si cau, el crític no pot trobar-lo i aquest a les hores també cau (145).

6)    Quin és el lloc del lector davant l'imperi de l'autor i quin és l'imperi que es prefigura amb la seva mort?

7)    Un cop llegits els dos textos, explica l'afirmació: "La escritura és la destrucción de toda voz, de todo origen" (28)

La différance (1968)

Jacques Derrida

Va néixer el 15 de juliol de 1930 a El Biar a Argelia i va morir el 8 d’octubre de 2004 a Paris. Va ser un dels filòsofs i pensadors contemporanis més importants. El seu treball és reconegut per la deconstrucció tot i que no tot el seu treball es va limitar a aquest pensament.

El 1952 va ingressar a l’Escola Normal Superior a Paris per estudiar filosofia. Entre el 1960 i el 1964 va ser professor de l’universitat Sorbona de París. Entre 1965 i 1984 va ser professor a l’escola superior.

La seva primera obra, titulada L’origen de la geometria d’Edmund Husserl, va ser publicada el 1962 i era un pròleg a la traducció d’alguns texts de Husserl. El 1967 va publicar tres llibres que van introduir la deconstrucció en la lectura dels texts. La deconstrucció qüestiona la idea de que un text tingui un únic significat inalterable.

A partir del 1970 vivia entre París i Estats Units, on impartia classes a Yale i a la universitat de Califòrnia.

Derrida va fer reflexions crítiques sobre l’ensenyança i la institució de la filosofia, i el 1983 va crear el Col·legi Internacional de Filosofia, que va presidir fins al 1985.

Vocabulari:

·   Neografisme: Innovació en l'ortografia d’una paraula sense que afecti la seva pronunciació.

·     Intricación: Confondre els pensaments o els conceptes.

·     Tácito: Que no s’entén, perceb, escolta o diu formalment sinó que es suposa o infereix.

· Taxonomia: Part de la biologia que classifica els éssers vius en grups o tàxons de diferent categoria sense especificar les causes de la classificació.

·      Topos noetos: Representa l'intel·ligible, espiritual, el que no canvia, l'idèntic a si mateix, el que realment és.

·    Semiológia: Ciència que estudia la vida dels signes en el si de la vida social.

·   Óntico: Qui té ser o existeix.

Preguntes:

1)    Perquè el concepte de différance problematitza el concepte de ser com a identitat?

La paraula différance no capta la presencia d’allò al que fa referència (148) i per això dona problemes al concepte de ser com a identitat. El sistema de cada llenguatge on tots el conceptes es connecten entre si, és el que determina el significat de cada paraula (189).

2)    Perquè el concepte de différance problematitza el concepte de ser com a presència?

Les paraules intenten representar un referent o aquella cosa de la qual es parla (128). A les hores, s’utilitzen els signes quan es vol parlar d’alguna cosa que no està present i que no es pot assenyalar (131), encara que utilitzant els signes nomes es representa l’absència d’allò que s’està intentant dir (143), sense arribar a transmetre el que és de veritat (150).

3)    Perquè Derrida afirma la independència dels textos escrits respecte a la paraula parlada?

Derrida s’inventa  la paraula différance. És similar a la paraula difference que significa diferencia en francès. És pronuncien igual encara que s’escriuen diferent i tenen també un significat diferent. És a dir, el llenguatge no representa les diferències gràfiques produïdes en l’escriptura (68,69). A partir de la paraula dita de forma oral no se sap si és différnace o différence  perquè no es més que una senyalització gràfica i va més allà de la llengua (75). Es tracta  d’una homonímia.

4)    Quins dos conceptes s’uneixen dins del terme différance i què pretén Derrida amb aquesta fusió?

El terme différence és una barreja entre diferent i diferir, en el sentit de temporització que vol dir suspendre una acció (113) i en el sentit d’espaiament (119). Derida pretén presentar els límits del llenguatge, és a dir, els signes, amb aquest terme inventat per a referir-se a les coses reals.

5)    Si algú afirma com Derrida que la deconstrucció és la différance què cal entendre?

La deconstrucció és la constatació d’un fracàs del llenguatge que al ser oralment és impossible distingir el significat segons la paraula (pot ser tant A com B), el contingut no és present en la paraula (187). Però quan és escrit, parteix de l’absència de la cosa a la que fa referència.

La deconstrucció és una posició des de la qual hom intenta expresar l'inexpresable.

Martin Heidegger

Josep Maria Esquirol

Va néixer a Mediona a Catalunya l’any 1963. Va estudiar filosofia a la universitat de Barcelona on es va doctorar l’any 1990.  En l’actualitat és professor titular d'aquesta universitat on imparteix assignatures de filosofia política i del pensament contemporani.

És director del grup interuniversitari de recerca “Ètica i Filosofia Contemporània” i també del Institut de Tecnoètica de la Fundació Epson. Participa habitualment en projectes de recerca d'àmbit estatal i europeu.

Els seus principals camps d'estudi són: la filosofia política, la filosofia contemporània d'orientació fenomenològica (Heidegger , Lévinas , Ricoeur , Arendt, Patocka), i l'ètica i la filosofia de la tècnica. Actualment es dedica a treballar sobre la qüestió de l'experiència, amb una atenció especial al llenguatge i la vida quotidiana.

Ha publicat nou llibres i més de setanta treballs en llibres col·lectius i en revistes.

Martin Heidegger

Va néixer el 26 de setembre de 1889 a Alemanya i va morir el 26 de maig de 1976. Va ser un filòsof alemany conegut per les seves exploracions existencialistes i fenomenològiques del ser.

Va estudiar teologia del 1909 fins al 1911, quan va començar a estudiar Filosofia a la Universitat de Friburg. Va haber de participar a la primera guerra mundial com a soldat.

Del 1923 fins al 1928 va treballar a la universitat de Marburg com a professor. El 1927 va publicar la seva obra principal, “Ser i temps”. El 1928 va succeir a Husserl com a professor de filosofia quan aquest es va retirar.

Després de la segona guerra mundial es va veure envoltat en un procés de desnazificació no es van prendre mesures legals contra ell (ja que s’havia afiliat al partit nazi l’any 1934) i va continuar treballant a Friburg fins al 1958.

Vocabulari:

·      Espletar:  Treure el profit d'una cosa, especialment d'una cosa productiva.

·      Neoludites: persona d’una ideologia radical que s’oposa a la revolució digital i a qualsevol progrés científic que es basi en la informàtica

·      Existencialistes (50): Doctina filosòfica que tracta de fundar el coneixement de tota realitat sobre l'experiència immediara de l'existència pròpia.

·      Hermenèutics (50): Doctrina idealista segons la qual els fets socials són simbols o textos que s'han d'interpretar en lloc de descriure's i explicar-se objectivament.

·      Cavil·lació (90): Enraonar amb subtilitats; rumiar persistentment.

·      Copsar (103): Captar, entendre.

·      Hegemònica (114): Supremacia que un estat exerceix sobre d'altres.

·      Nogensmenys (115): Sense que sigui obstacle allò que hom acaba de dir, això no obstant.

·      Hölderlin (122): Va ser un poeta líric alemany. La seva poesia acull la tradició clàssica i la fon amb el nou romanticisme.

·      Pöggeler (131): Nascut a Attendorn (Westfàlia), 12 de desembre de 1928. Especialista en la filosofia de Hegel, l'idealisme alemany, la fenomenologia, la filosofia hermenèutica, la teoria de les ciències humanes i la filosofia de l'art. Fa un treball crític-interpretatiu de la filosofia de Heidegger.

·      Apologetes (141): Nom donat a cadascun dels escriptors cristians que al segle II feren la defensa o apologia de llur fe davant els emperadors, els pagans o els jueus.

·      Dertactors (142): Rebaixar el crèdit, la reputació, d'algú.

·      Yeidos (171): Aspecte que te una cosa.

·      Sement (212): Llavor. 

·      Brulla (212): Brot tendre. 

·      Comitent (306): Persona que confia a una altra la cura dels seus interessos. 

Preguntes:

1)    A què anomena Heidegger la "determinació instrumental" de la tècnica i la "determinació antropològica" de la tècnica?

La determinació instrumental segons Heidegger diu que la Técnica és la eina que s’usa per aconseguir alguna cosa (153). Es reflexiona sobre la seva essència parlant de la causalitat de la tècnica a partir de la idea tradicional de causalitat eficient (168), ja que diu que ha d’haver una primera causa que no és causa de res.

La determinació antropològica diu que la tècnica és una acció de l’home (153) i aquest és lliure de fer el que vulgui del seu ús (155). Ell pensa que la tècnica és neutre i que ell és qui la controla però això vol dir que hom no entén la seva natura, acabant sent esclau seva o desentenent-se d’ella (157).

2)    Tria un objecte i determina-li les 4 causes (materials, formals, finals, eficients).

Una tassa. La seva causa material és la porcellana. La seva causa formal és que sigui en forma de mitja circumferència, buida i amb un asa a fora per posar el dit. La causa final, és que s’utilitza per ficar a dintre begudes com café i te, i per transportar-les fins a la boca. La causa eficient son el conjunt de maquines i treballadors que han fet que aquesta tassa arribi a les mans d’una persona.

3)    Fent servir la idea de "ser-aquí" de Heidegger explicada a la introducció (tot ésser és en el món i és un estat d'obertura) clarifica l'afirmació de Heidegger de que la tècnica desoculta, de que " la tècnica és un mode del revelar, que la tècnica fa aparèixer les coses" (188).

L’home pot obrir-se al mon gracies a la seva sensibilitat descobrint tot allò que el forma, i comprenen el sentit de cada cosa. Gracies a la tècnica que ens va revelant coses, podem realment descobrir noves facultats (189).

4)    Quina diferència hi ha entre la tècnica antiga i la tècnica moderna?

Les dues tècniques revelen alguna cosa encara que ho fan de manera diferent (205).

La tècnica antiga es posa en servei de la natura amb la finalitat d’obtenir allò que vol (228), depenent de factors que van més allà del seu control (218), adaptant-se a les circumstàncies sense canviar-les (211). És a dir, permet que la natura es mostri.

En canvi, la tècnica moderna revela provocant uns resultats que poden ser acumulats traient alguna cosa de profit (208). Exigeix de la natura alguna cosa, transformant els mitjans per aconseguir els resultats adequats (224).

5)    Què és el "Gestell"?

El “Gestell” és l’essencia de la tecnica moderna (310). És el que fa que la tècnica moderna sigui o actuï de la forma que és o ho fa, revelant el món sense valorar-lo.

La obra de arte en la época de su reproducibilidad técnica - Walter Benjamin

FORMULACIONES SOBRE LOS DOS PRINCIPIOS DEL ACAECER PSÍQUICO (1911) - Sigmund Freud

L’autor: Sigmund Freud

Sigmund Freud va se un gran neuròleg que va néixer el 6 de maig de 1856 a Moràvia, República Txeca i va morir el 23 de setembre de 1939 a Londres, Regne Unit. Va interessar-se per la imnosi i l’anàlisi dels somnis per tal d’ajudar als malalts mentals. També es va interessar en la neurosi i en la histèria. Va desenvolupar una teoria de la ment i la conducta humana, i una tècnica terapèutica per a ajudar a persones malaltes mentals.

Les seves idees van ser molt sorprenents a la Viena d’aquella època i encara son discutides i criticades en l’actualitat

Vocabulari:

·         Enajenarlo (18): Passar o transmetre a algú el domini d’alguna cosa.

·         Discernir (25): Distingir alguna cosa d’una altra.

·         Ensambladura (32): Acció i efecte d’ensamblar (unir, ajuntar, ajustar...).

·         Jurisdiccional (44): Relatiu a jurisdicció (poder que te algú per governar).

·         Ilaciones (46): Acció i efecte d’inferir una cosa d’una altra.

·         Imperiosas (47): Que mana o es comporta amb autoritat ostensible.

·         Oníricas (50): Relatiu als somnis.

·         Aprehender (65): Agafar, prendre a algú (especialment de contraband).

·         Investidura (75): Acció d’investir (conferir una dignitat o càrrec important).

·         Apuntalamiento (106): Acció d’apuntalar (sostenir, afirmar).

·         Yoicas (112): El jo...

·         Latencia (119): Qualitat de latent (ocult, desconegut).

·         Omnipotente (133): Que tot ho pot, atribut a Déu.

·         Ratio (137): Raó.

·         Ulterior (147): Que es diu o executa desprès d’una altra cosa.

·         Impronta (147): Marca que en l’ordre moral deixa una cosa en una altra.

·       Trasmudación (176): Transmutació (acció de transmutar ( mudar o convertir alguna cosa en una altra)).

·         Líbido (182): Desig sexual, impuls.

·         Deudo (208): Parent.

Preguntes:

1)    Com neix el principi de realitat?

El punt de partida s’agafa a partir d’uns processos psíquics inconscients pels quals, segons es creia, es podia accedir al plaer i allunyar-se d’allò desplaent (36-41).  Aquest procés era intern, allò que es pensava, es creia que era una al·lucinació que es pretenia que fos satisfactòria.

Freud cataloga com a al·lucinacions del pensament, les necessitats internes dels humans que solen sortir com a somnis, alterant l’estat de repòs psíquic (47-49).

A causa de l’absència de la satisfacció esperada, es va abandonar aquell intent de satisfacció al·lucinatòria (50-51) i com que aquesta satisfacció no hi era, l’aparell psíquic va crear unes representacions reals del món exterior (51-54). És aquí quan apareix el principi de realitat, una nova activitat psíquica que és real, agradable i desagradable (55-56).

2)    Com funciona el principi del plaer i com funciona el principi de realitat?

És un procés que té com a objectiu trobar el plaer i reprimeix el desplaer (40-41). Juga amb els pensaments interns de la persona (47).

El principi de realitat neix a partir de la insatisfacció provocada pel principi de plaer. Aquest primer treballa a partir d’òrgans sensorials que permeten captar el món exterior (62-63). També apareixen les “pulsions yoiques” que son les capacitats que té l'home per explorar i entendre el món (66). És a les hores, a partir de les pulsions, que neix la memòria, un sistema de registre que guarda els resultats de l’atenció (71-73).

3)    Què és la repressió segons el que es dedueix d’aquest text?

És tracta d’aquell esforç que es du a terme quan es desallotja una part de la realitat i es suplanta per una altra que es creu que compleix les expectatives de satisfacció de la persona (24-25). Això és causat per les representacions que provoquen desplaer (75-76).

La repressió és present en el camp de la fantasia i aconsegueix que abans de percebre, la consciencia, que alguna cosa està provocant desplaer,  les representacions de la realitat desapareguin (s’excloguin) (133-135).

4)    Què és educar per Freud?

Per a Freud, l’educació és el procés pel qual s’ajuda als individus a abandonar el principi de plaer i es substitueix pel principi de realitat (157). Els nens, es veuen recompensats per l’aprovació o l’amor dels seus educadors a l’avançar en aquest procés de millora o canvi (160).

5)    Què és l’art per Freud?

Freud considera que l’Art és un mitjà que permet reconciliar el principi de realitat i el de plaer (163). L’artista és aquell que creu que la realitat és estranya i no pot resignar-se a acceptar la renúncia a la satisfacció pulsional (els plaers immediats) (164-165). Troba un camí que li porta a aquests plaers, un camí que fa a partir del seus talents (166-167) mostrant en les seves obres, tots aquells desitjos (són copies de la realitat objectiva) (167-169). L’artista es transforma en allò que vol ser sense la necessitat de canviar el mon exterior (170).

6)    Cenyint-te estrictament al text i no consultant res més, com definiries la neurosis?

La neurosis és una malaltia que provoca la marginació de la vida real, de l’individu que la pateix (18). Aquest individu s’aparta de la realitat ja que no pot suporta-la (25-26).

La repressió, els plaers mal assimilats provoquen una transformació en la persona, fent que els sentiments passats mal assimilats del principi de realitat siguin reprimits i acabin provocant la malaltia.