Hipias Mayor (390 a.C.) - PLATÓ

L’autor: Plató

Va ser un filòsof que va néixer aproximadament l’any 427 a.C. a Atenes, Grècia i va morir en aquesta mateixa ciutat més o menys l’any 347 a.C. Prové d’una família aristocràtica la qual cosa li va facilitar poder conèixer la república des de ben a prop i gràcies a això, més tard va poder donar la seva opinió envers la política de l’època. En el seus anys de joventut va se deixeble d’un filòsof anomenat Cràtil que era heraclitià i més tard va ser-ho de Sòcrates. A més, va ser professor d’Aristotil.

Va desenvolupar un sistema filosòfic, el platonisme, de gran presencia, i va crear un centre de formació (l’Acadèmia). Van ser molt populars ambdós, entre les elits grecoromanes. El seu treball principal va ser La República, on parla de la seva visió d’un estat “ideal”.  També va escriure lleis i diversos diàlegs on la figura principal va se Sòcrates.

Hipies Major és el diàleg on Plató expressa el seu desconeixement sobre què és la belles, mentre que El Banquet, que es el diàleg que el succeeix, conté la definició de bellesa explicada per Sòcrates quan va acudir a un banquet, desprès d’haver begut.

Vocabulari:

·         Alfarer: Persona que modela el fang per fer amb ell diversos objectes.

·         Amonestant: Advertència o crida d’atenció sobre un error o falta, abans de prendre una decisió negativa contra algú

·         Lacedomia: Regió antiga de Grècia

·         Trirremes: antiga embarcació de guerra amb tres series de rems a cada banda.

·         Ditirambo: Composició poètica en honor a Dionís.

·         Porfia: Disputa o discusió que es manté amb tenacitat.

.

Preguntes:

1)    Quina diferència hi ha entre preguntar-se què és una cosa bella i preguntar-se què és allò bell en si mateix?

Allò bell és allò que trobem aparentment bonic, maco. Tot depèn de com ho mirem. Si ho comparem amb una altra cosa, podem veure que la cosa inicial és més bonica o més lletxa que la segona. Així doncs, tot és relatiu.

La bellesa en sí, és allò que és atemporal (570), que no s’acaba mai i que a més li sembla bell a tothom (509). A les hores, la gran diferencia entre la bellesa i una cosa bella és que totes les coses que s’afirmen com a belles son només belles si existeix allò bell en elles.

Preguntar-se que és una cosa bella, és aquella que ha estat comparada amb una altra cosa i el resultat final a comportat a pensar que aquesta cosa és bella.

La bellesa és un agent exterior que no es troba en l’essència de les coses i que converteix una cosa en una cosa bella (320). En canvi, allò bell, es refereix a allò material o no, que no depèn d’un altre factor per ser bell, que sempre és bell des de l’origen fins al final (és invariable en el temps) (350, 400).

2)    Sòcrates diu que la bellesa podria ser allò adequat: com es podria definir “allò adequat”? Quines objeccions troba Sòcrates a aquesta definició de bellesa?

Allò adequat és aquella cosa que ha sigut elaborada per complir el seu propòsit i que té les qualitats correctes per aquella funció. Si aquesta adaptabilitat és la desitjada, allò és adequat i per tant és bell.

La primera objecció es que si una cosa és adequada, sembla que sigui bella. Però en essència no ho és, només és una aparença, un engany de la bellesa (632-638).

La segona objeció és que allò que es adequat depen de varis factors. Per exemple, de la situació, del temps, de l’espai, de la cultura... Així doncs, una cosa que és adequada per a una cultura, potser per a una altra no ho és. “Allò adequat” no pot ser la bellesa, ja que aquesta ha de ser universal i per  a tothom (516, 598).

3)    Sòcrates diu que la bellesa podria ser allò útil: com es podria definir “allò útil”? Quines objeccions troba Sòcrates a aquesta definició de bellesa?

Allò útil és allò que es pot fer servir per dur a terme alguna acció, quelcom del qual es pot treure profit, que te les eines suficients per realitzar-se. Això és la bellesa. (704,718,724). Quant més savi sigui un home, més facilitats d’actuar i reaccionar tindrà. A les hores, aquest homes era bell. Ans el contrari, un home ignorant serà més lleig.

La primera objecció diu que l’esser humà comet errors de manera involuntària, no sempre sap com actuar, desconeix les eines per dur a terme un projecte o una acció (741).

La segona objecció diu que al començament Sòcrates afirma que allò que es capaç de crear quelcom, és bell. Però més tard veu que no tot el que es potent actua amb la finalitat de fer el bé (la majoria dels humans son egoistes i fan més mal que bé des de petits) a les hores si s’està actuant malament, no es pot afirmar que sigui bell. Només allo util serà bell però això no sempre és cert.

4)    Sòcrates diu que la bellesa podria ser el plaer dels sentits: com es podria definir “allò plaent sensorialment”? Quines objeccions troba Sòcrates a aquesta definició de bellesa?

Allò plaent sensorialment (allò bell) és aquella cosa que produeix satisfacció, plaers produïts pels sentits,  (per exemple l’oïda i la vista (842)). Allò bell s’aprecia a través d’aquests dos sentits.

La primera objecció és que s’ignoren els plaers més banals i es fa una jerarquia de plaers. Nomes son bells els plaers que provenen de la vista i de l’oïda mentre que s’oblida dels plaers del gust, el tacte...(menjar, dormir, beure...) no se’ls considera del tot bells encara que també siguin plaers.

La segona objecció és, que per a ser bell, el plaer ha de ser produït per la vista i l’oïda, per les dues a la vegada. Han da ser com un pack, no pot haver-hi una sense l’altre, ja que allò que és plaer per a una, negaria i eliminaria a l’altre. Per exemple, la música es solament del camp de l’oïda. No afecta a la vista. Però encara que nomes pertanyi a una, és un gran plaer i pot ser perfectament bella. Així doncs, és demostra que aquesta definició és errònia.

5)    Finalment, quina és la resposta de Sòcrates respecte què sigui allò bell?

Sòcrates desprès d’un gran debat, conclueix dient que allò bell es difícil. Desprès de pensar i pensar, no acaba trobant una definició correcta sobre què és ser bell en si mateix. En totes les afirmacions troba objeccions i s’adona que tot el que ell pensa sempre té referència a coses belles però mai a la bellesa en sí. No acaba d’entendre bé el que és la bellesa i acaba al final sent insultat pels sofistes (1167-1180). Com que no sap que és allò bell, no pot parlar de la bellesa. Finalment diu que seguirà en recerca de la d’aquesta (1190).